ERA UNA VEGADA

Era una vegada , un sol feliç i la pluja bromista , eren els millors amics . Tots els dies parlaven i reien .

Però un terrible dia van tenir una discussió i van deixar de parlar. Els dos estaven molt enfadats . Quan el sol anava per a jugar, la pluja se n' anava . Quan la pluja anava per a vore el mon, el sol desapareixia. Van continuar així durant anys i anys.

Els núvols del cel, els animals, plantes, rius i muntanyes , estaven molt tristos . Ells no entenien perquè ja no estaven els dos junts en el mateix cel una altra vegada.

Un dia els animals,plantes, núvols, muntanyes i rius ,van decidir parlar sobre el problema . Necessitaven una solució.

-que podem fer per a que la pluja y el sol tornen a vindre així?-van dir els núvols.

Tots van començar a pensar.

-perquè no fem una festa sorpresa?-va suggerir un pardal.

-es una gran idea.-van dir els insectes -però no podem dir-s'ho al sol ni a la pluja.

I van començar a planificar la festa.

-Nosaltres portarem el menjar-van dir els arbres fruiters.

-Jo portaré aigua per a beure-va dir el riu.

-I nosaltres podem portar les decoracions-van dir les flors.

Setmanes després de estar preparant la festa sorpresa, la van acabar. Tots ells van anar a la festa .no feien no més que riure,riure,i passar-ho bé. Van arribar les dos en punt ,era l’hora de les decoracions amb les flors .Els van ficar en fila. Primer les roges, després les taronges,les grogues,verdes,blaves ,morades y roses.5,4,3,2,1,ja !!!.Les flors van reflexar els colors en el cel formant un preciós arc. Era espectacular.

El sol i la pluja van anar a vore el perquè hi havien tants colors al cel.

-Has fet tu això?-va preguntar el sol a la pluja.

-No has sigut tu?-li diu la pluja al sol.

-No,però es fabulós!!-diu el sol

-Si que ho es-diu la pluja.

El sol y la pluja van tornar a parlar i riure. Tots estaven molt contents per vore els vells amics parlant una altra vegada .

    A partir de eixe moment,cada vegada que el sol i la pluja estan junts,les flors formen eixe arc de colors al que li van dir “·ARCOIRIS”.

TRASGU

VULL UNA MASCOTA

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Daniel que volia una mascota. Tots els dies li deia a la mare que volia una ,però la seua mare no li deixava tindre-la.

El dia del seu aniversari, es va trobar una sorpresa

-un gos!!!!-va dir Daniel

-gracies mare gracies- el xiquet plorós de l’alegria va dir

-li direm TRASGU-aleshores ,el xiquet es va anar a passejant amb el seu gos i la mare, mentre passejaven la mare li va dir a Daniel

-has que passejar-lo,educar-lo,cuidar-lo….-

-val-va dir el xiquet i es van anar passejant els dos cap a la muntanya i Daniel li va dir a TRASGU

-darrere d’aquella ciutat està el nostre poble, per si de cas te perds – de sobte una manada de llops van eixir dels matolls,el gos va lladrar i Daniel sabria que allí hi hauria una baralla. El xiquet es va anar corrents cap al poble mentre el gos el va defendre

-no TRASGUUUU!!!!!-va dir Daniel mentre s’anava corrents. Un hora després el xiquet va tornar a casa plorant per el succeït.

-mare estaven en la muntanya i uns llops ens van atacar-

-i TRASGU?-

-TRASGU s’ha quedat allí, m’ha protegit. Pode manar a buscar-lo?-

-Ara es massa tard però demà pode manar a buscar-lo, de totes maneres ell sabrà on vivim,en dos o tres dies estarà ací segur-

Al dia següent,Daniel es va anar a buscar a TRASGU però no estava i va tornar a casa plorant una altra volta

-no estava-

-relaxat, ja vindrà-

Al pròxim dia Daniel,desganat,va eixir al carrer a donar una volta i va veure una silueta familiar era TRASGU !!!!!!!!!!

Daniel i TRASGU es van abrasar molt fort i tots van viure feliços molt de temps.

EL SOMNI DE JOAN

EL SOMNI DE JOAN

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Joan, ell, l’esport que més estimava era el futbol. Quan tenia temps lliure sols feia que jugar a futbol. Joan cada dia baixava al pati per a entrenar, millorar i així pooder entrar en un equip de futbol. Ell també en el cole, jugava molt a futbol amb els seus amics, però hi havia un xiquet que es creia el millor jugant a futbol, el xiquet es deia Manel, ell jugava al Villareal. Manel, sols deia que ell era el millor. I també li deia a Joan que no feia falta que entrenés, que era molt roïn i que mai conseguirà entrenar en un equip de futbol. Però, en canvi, Joan era un xiquet que si tenia un somni, passés el què passés, ell tirava endavant per aconseguir-lo.

Un dia, Joan que ja es veia en forma per entrar en un equip, es va apuntar a fer unes proves a un equip anomenat Rafalafena. Quan va acabar les proves, se’n va anar a casa a dutxar-se, a sopar i a dormir.

Dies més tard, va rebre una carta Joan dient-li que estava dins de l’equip, i es va posar super content.

Un més després, després de que Joan hagués uns quants partits de la temporada, van tindre un torneig on també hi jugava l’equip de Manel. L’equip de Manel i l’equip de Joan van arribar a la final. Joan va eixir de titular i Manel també. Enmig del partit, Joan es va doblegar el turmell, li feia molt de mal, aleshores el van canviar. Com anaven zero a zero, a l’últim minut Joan va voler entrar per poder tirar el penal si al final arribaven empatats. Es va acabar el partit, i van anar als penals. En els penals, anaven quatre a quatre, aleshores, va anar a tirar Manel; la va fallar, li tocava ara a Joan, si marcava, guanyaven el torneig. Va tirar Joan i la va clavar per tot l’escaire. L’equip de joan va guanyar el torneig i Manel es va quedar tan avergonyit que fins i tot va plorar. Des d’aquell moment, Manel ja no es va burlar més, i al llarg del temps van ser amics.

JOAN I EL SEU PELUIX

JOAN I EL SEU PELUIX

Havia una vegada un xiquet anomenat Joan. Ell té 5 anys, és molt petit com una formiga però, es molt valent i li encanten les aventures.

Té un molt bon amic, és diu Parry però, no és una persona normal, es un lloro!

Parry, com és molt entremaliat, un dia, li va furtar el seu osset de peluix favorit. El va portar a la muntanya de darrere de la seva casa.

Joan sense pensar-ho va agafar una motxilla amb una l’internà, una llibreta amb un bolígraf i un entrepà de formatge i pernill i va anar a la muntanya, per a vore si pogués recuperar el peluix.

Quan va arribar va bore que era molt alta, aleshores es va asustar però, ell seguia tenint esperances d’agarrar el peluix.

Va començar a pujar i al poc temps es va trobar una cova.

Allí és va menjar l'entrepà m’entres pensava com faria per arribar al cap de la muntanya.

Es va fer de nit i Joan va seguir pujant la muntanya amb l’ajuda de la seua l’interna. Va pujar i pujar fins que ja és va cansar i va començar a tindre una mica de por. Es va seure a descansar i va mirar a la seua motxilla on només tenia la llibreta i el bolígraf.

Es va ficar a escriure i va posar:

Soc Joan i estic molt trist i espantat, el meu millor amic m’ha furtat el meu peluix favo...

De sobte el vent es va emportar la fulla que estava escrivint Joan. Parry la va agafar en el seu bec i quan la va llegir li va donar molta pena. Així que va agarrar el peluix, se’n va anar a buscar a Joan, se’l va tornar i el va acompanyar a la seua casa.

Per el camí Parry es va disculpar, li va explicar a Joan que només volia fer una broma i que no havia pensat que el faria patir tant. Li va dir que ho sentia molt i Joan li va donar una abraçada molt gran de bon amic.

EL GOS VALERÒS

EL GOS VALERÓS


 Fa molts anys, un gos molt llest i molt amable passejava pel bosc. De sobte, va notar com si algú li estiguera perseguint, va mirar enrere i no hi havia ningú, va tornar a mirar avant i hi havia un mosquit davant del seu nas!!!!! El gos se'n va anar corrent a sa casa fins que el va perdre de vista Un bon dia, el gos, va eixir a passejar pel bosc una altra vegada i es va trobar amb el mosquit, però aquesta vegada no se'n va anar corrents, no, el que va fer va ser reptar-lo a un combat. El combat consistia en que si el mosquit el picava una sola vegada, guanyava el mosquit i si el gos el feria, guanyava el gos. Van començar el combat i tota l'estona s'estaven esquivant els cops. De cop i volta, el gos el va distraure dient que hi havia un avió al cel i el mosquit va mirar, i el gos el va ferir, docs en eixe mateix moment el mosquit va comprendre que havia caigut en la trampa del gos L'endemà, el gos passejava pel bosc i no va veure cap mosquit, doncs va anar a casa del seu millor amic, El Gat i li va contar tot el que hi havia passat.

contacontes